Sabino Ormazabalen babes taldea.
Sabino Ormazabal Elola kontzientzia preso aitortu dezaten ekimena
SABINO ORMAZABAL, SUMARI 18/98
20-12-2007
Com sabreu acaba de conèixer-se la decisió judicial sobre el sumari 18/98. Més de500 anys repartits entre 46 persones. En el cas de Sabino la pena és de 9 anys,com els altres membres de la Fundació Joxemi Zumalabe.Avui, Sabino es troba en llibertat sota fiança de 20.000 euros a l’esperadels possibles recursos que s’interposin davant el Tribunal Suprem, peròla seva situació és de condemnat a 9 anys.
Altres persones en la seva mateixa situació han mostrat interès per la campanya,malgrat que està per veure si mentre estan en llibertat sota fiança i hi hagipossibilitat de recórrer la sentència, es pot demanar a Amnistia Internacionalla consideració de pres de consciència. Per tant, amb la condemna en ferm, tractaremd’informar-vos el més aviat possible del rumb que prendrà la campanya de suport a Sabino. Gràcies pel vostre interès.
- CARTA DE SABINO ORMAZABAL ELOLA A LES PERSONES S´HAN SOLIDARITZAT
- POSICIONAMENT DE LA COMISSIÓ DE DEFENSA DELS DRETS DE LA PERSONA DEL COL•LEGI D'ADVOCATS DE BARCELONA I DE L'ASSOCIACIÓ CATALANA EN DEFENSA DELS DRETS HUMANS
- COMUNICAT DE JUSTICIA I PAU
Carta de Sabino Ormazabal Elola
a les persones s’han solidaritzat
22 de gener de 2008
A totes les persones que us heu interessat per la meva situació.
Gràcies. Moltes gràcies.
No sé molt bé com expressar tot el que he sentit i sento després d'haver llegit els més de 300 missatges rebuts en només cinc dies. Durant la primera detenció l’any 2000 vaig contestar a un escrit ecologista solidari dient-los que eren un sol enorme. En aquesta ocasió hauré d'ampliar-ho a la lluna i a tot el firmament. Pufff. Sona una mica hortera, és veritat, però així és.
Ha estat francament aclaparadora la resposta. De quin ‘marron’ s'han lliurat els meus col·legues per la meva posada en llibertat provisional! I, com els han paralitzat la campanya iniciada (de moment, en tot cas), em demanen que sigui jo qui indiqui què és el que es pot fer ara.
La sentència del 18/98 és una barbaritat, per a la Fundació Zumalabe i per al conjunt del sumari. Ens acusen als membres de la Fundació de col·laborar amb banda armada per possibilitar que es debatés públicament sobre la desobediència civil en època de treva. La sentència converteix a la desobediència civil en instrument d'ETA i a nosaltres en els instrumentistes.
Però la sentència no il·legalitza pas la Fundació. La Fundació segueix rutllant. No té cap lògica -res en aquest procés té cap lògica:
• Que amb la mateixa acusació, hi hagi gent que no ha estat processada;
• Que entre els detinguts hi hagi dos que no van ser processats, fins i tot després d’estar un mes de presó un d’ells;
• Que només un company, detingut i jutjat durant 16 mesos, amb les mateixes “proves” inexistents ha quedat feliçment absolt;
• Que, amb les mateixes penes, estiguem altres quatre en llibertat provisional i la resta en la presó o en parador desconegut.
No. No hi ha delicte, i tots i totes hauríem d'estar al carrer i lliures.
Crec que la primera cosa que al és pensar en els que són a dins. Quan vaig escriure l'esborrany d'aquestes línies vaig posar que “esperem que el recurs interposat (contra el perill de fugida) es resolgui en breu positivament”. No obstant això, aquest recurs perquè sortissin de la presó en la mateixa situació que la nostra ha estat desestimat, segons ens ha comunicat el nostre advocat. I no només això. Els han dispersat a centenars de quilòmetres. A cadascú més lluny encara i en presons diferents. De la mateixa forma que ho van fer amb els joves jutjats anteriorment. Els volem aquí.
Segona cosa, respecte els que restem afora. Estem en llibertat provisional amb una fiança de 20.000 euros. Hem de passar dues vegades a la setmana a signar i ens han retirat el passaport. Així estem set processats en el conjunt del sumari. Se suposa que així romandrem fins que s’atengui el recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, que és quan la sentència ja seria ferma. Què quan serà això? Pot durar mesos, potser un any? Depèn del volum de treball acumulat i de les presses que tinguin. Si el Suprem ratifica la sentència es podrà recórrer davant el Tribunal Constitucional, però mentrestant ingressaríem tots a la presó.
I aquí estem rondinant, donant-li voltes al recurs, a com plantejar-lo… S'admeten idees.
Una tercera cosa a comentar és com queda la petició a Amnistia Internacional per a la consideració de pres de consciència. Altres companys de la Fundació Joxemi Zumalabe han mostrat interès a seguir la mateixa via. Com a tals, com a presos de consciència, ens van catalogar les més de 1.500 persones que es van autoinculpar davant els jutjats l'any 2000, després de les nostres primeres detencions.
Per la meva banda, tinc pendent de concretar la data de la reunió amb Amnistia Internacional. La sentència la tenen a Londres, que és on s'analitzen els casos. De moment, al no estar pres, no poden declarar-me pas pres de consciència. És lògic. Encara que si podria ajudar que AI es pronunciés públicament i en breu d'una forma afirmativa sobre la petició.
Igualment, hem sol·licitat el pronunciament de la Internacional de Resistents a la Guerra. Si algú pot fer-ho arribar a altres instàncies, institucions, estaments de drets humans… que ens ho comuniqui i ja ens repartirem el treball.
En quart lloc. Entre vosaltres hi ha gent que no em coneixia anteriorment i sol·licitava informació. La nova web www.sabinoormazabal.org pot servir per ajudar, així com per a la clarificació i el debat necessaris que envolten a tota aquesta llarga operació repressiva. Qui pugui ajudar en aquesta tasca, fenomenal. Qui tingui propostes i idees per a continuar amb aquesta iniciativa, que les digui.
En una propera carta faré una lectura pròpia de la sentència rebatent les acusacions (que no les proves, doncs aquestes són inexistents). Hi ha gent amb ganes de fer una mica més. Parlem-ho.
Podeu contactar amb el grup de suport a sabinoaskatu@gmail.com.
Sabino Ormazabal Elola
22 de gener de 2008
POSICIONAMENT DE LA COMISSIÓ DE DEFENSA DELS DRETS DE LA PERSONA DEL COL•LEGI D'ADVOCATS DE BARCELONA I DE L'ASSOCIACIÓ CATALANA EN DEFENSA DELS DRETS HUMANS
Telèfon de contacte: Jaume Asens 639.31.90.18
La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona i l’Associació Catalana en Defensa dels Drets Humans hem tingut coneixement de la Sentència dictada per l’Audiència Nacional en el Sumari 18/98, comunicada el dia 19 de desembre del 2007 en virtut de la qual han estat declarades il•legals i dissoltes diverses empreses mercantils del País Basc, els mitjans de comunicació Egin i Egin Irratia, i les organitzacions Ekin i Xaki, i condemnades 46 persones, per la seva condició de membres de les esmentades empreses o associacions, a penes que sumen en total 500 anys de presó, com integrants, dirigents o col•laboradors de la banda terrorista ETA.
La Comissió de Defensa, que ha seguit de prop el desenvolupament d’aquest procés judicial, mitjançant la presència d’observadors acreditats en nombroses sessions del judici oral, vol manifestar respecte del contingut de la Sentència, i a l’espera d’un posterior estudi més exhaustiu de la mateixa, la seva profunda preocupació pel que considerem representa un abans i un després en la política antiterrorista però també en la configuració de l'actual Estat de dret pels següents motius:
En primer lloc, es tracta, al nostre entendre, d’un dels exemples més greus dels efectes extensius de l’aplicació del concepte de terrorisme sobre la dissidència política. Una figura penal que a manera de “calaix de sastre”, arriba a afectar a individus i organitzacions com la Fundació Josemi Zumalabe amb un llarg recorregut històric pacifista, antimilitarista i per la no-violència. Considerem, en fi, que la Sentencia ratifica la qüestionada “tesi del complot” confeccionada pel magistrat del Jutjat d’Instrucció Central número 5 de l’Audiència Nacional, Baltasar Garzón. Per ser considerat membre o col•laborador d'ETA era necessari, fins a ara, tenir relació directa amb l’organització armada, d’acord amb la doctrina constitucional assentada a partir de la Sentència del Tribunal Constitucional 199/87. No obstant això, després de la recent Sentència del Tribunal Suprem sobre l’assumpte “Jarrai-Haika-Segi” i aquesta darrera de l’Audència Nacional, pot resultar suficient que les accions polítiques o socials es considerin “ajuda” als fins d'ETA (sobirania per al País Basc) perquè aquestes siguin definides com a delictes terroristes. Per tant, des d’aquesta perspectiva judicial, ETA ja no és una organització armada, sinó també el conjunt de les organitzacions abertzales.
En segon lloc, perquè la Sentència evidencia una vegada més la inexistència d’una clara divisió de poders: l’acció judicial està sobrecarregada de valors polítics més que dels valors jurisdiccionals que han de regir-la. A l’Estat espanyol mai abans com ara la vida política havia quedat tan plenament supeditada a l’àmbit judicial, en un context en el qual l'Audiència Nacional, un Tribunal excepcional que des de la seva creació ha estat posat en qüestió des de diversos àmbits jurídics, o el Tribunal Constitucional es transmuten en actors polítics més decisius que els propis Parlaments.
En tercer lloc, perquè la Sentència significa la normalització d’una cultura jurídica d’emergència o excepcionalitat, en la qual s’estableixen responsabilitats penals difuses i col•lectives, absolutament incompatibles amb un sistema democràtic. Quan els objectius, i no els mitjans, són el que es penalitzen –el que significa convertir fatalment l’independentisme basc en terrorista- es consolida un dret penal d’autor que persegueix ideologies en comptes de fets.
En quart, i darrer lloc, constatem que la Sentència no constitueix cap episodi aïllat sinó que s’emmarca en una estratègia, més global i de llarga durada, de criminalització de l’ exercici del dret d’opinió, reunió, manifestació, entre d’altres, d’un sector important de la societat basca. Aquesta situació d’exclusió política resulta més greu quan aquests ciutadans també són expulsats del joc institucional mitjançant l’aplicació de la llei de partits. Per tant, a hores d’ara, i en nom de la lluita antiterrorista, molts ciutadans bascos no poden expressar la seva opinió política ni al carrer ni a les urnes. Per això, volem denunciar la profunda mutació que està patint el nucli central de les garanties democràtiques pròpies d’un Estat de Dret.
Volem deixar palès finalment que la Sentència que s’acaba de fer pública no és res més que la culminació de les diverses irregularitats que ja varem poder constatar en la nostra condició d’observadors del procés judicial derivat del Sumari 18/98:
1.- Considerem que la proposició i la pràctica de les proves en el judici oral, tal com han pogut constatar els nostres observadors, ha estat caòtica i viciada per nombroses irregularitats processals, en perjudici del dret de defensa dels imputats. Pel que fa a la prova testifical practicada en el judici- 230 persones – cal destacar que, entre altres anomalies, es van produir nombrosos errors en la identificació dels testimonis, compareixences de persones que no tenien res a veure amb la causa, o impossibilitat de localitzar i exhibir els documents sobre els quals havien de ser interrogats. Pel que fa a la prova documental proposada per les acusacions, en la gran majoria dels casos ha estat impossible sotmetre-la a un debat contradictori amb garanties per part de la defensa, tal com prescriu la llei. Les peces de convicció, consistents en més de 200.000 folis, van arribar a la seu del Tribunal sis dies abans de començar la vista oral, sense que fins aquell moment haguessin estat a disposició de la Sala ni de les defenses, i sí en canvi de les acusacions. Aquesta immensa documentació, que al llarg de la vista s’anava incrementant amb caixes i caixes de noves peces, es trobava en estat de total desorganització, la majoria sense foliar i sense un índex o llistat que permetés ubicar cada document. Les defenses es van veure obligades a afrontar la tasca impossible d’examinar sobre la marxa una confusa i heterogènia massa de documents , obtinguts indiscriminadament en els registres ordenats pel jutge d’instrucció Garzon en més de cent cinquanta domicilis i locals, així com centenars d’intervencions telefòniques. De fet, ni la Sala ni les parts van arribar mai a saber quines eren i on es trobaven la majoria de les peces de convicció que sustentaven les acusacions. En repetides ocasions, i malgrat les constants interrupcions i suspensions de la vista a fi de cercar-los, els documents al.legats per les parts acusadores, així com els de caràcter exculpatori interessats per les defenses, no van poder ser localitzats ni exhibits als acusats o als testimonis i pèrits, ni per descomptat van ser objecte de debat contradictori. En aquestes condicions no és d’estranyar que per part de les defenses es reiteressin les protestes i les sol.licituts de nul.litat d’actuacions, que sistemàticament van ser rebutjades pel Tribunal.
2.- Considerem, igualment, que respecte a la pràctica de la prova pericial s’ha produït una gravíssima vulneració dels principis processals que regeixen aquest medi de prova. El Tribunal va acceptar, en qualitat de pretesos “peritatges”, uns informes elaborats pels mateixos membres dels cossos de seguretat que havien practicat registres, interrogatoris i tota classe de diligències en la pròpia causa, i que consistien en la versió policial dels fets incriminats i la seva valoració política. El Tribunal va impedir que les defenses qüestionessin la imparcialitat de tals pèrits, per més que es tractava d’agents policials que havien participat directament en la investigació i persecució dels fets, i fins i tot en un cas concret un d’ells havia estat denunciat per tortures en l’interrogatori de dos dels imputats. En la vista, els pèrits , que es presentaven com experts en la lluita contra ETA, en comptes d’aportar a la Sala els seus coneixements tècnics o científics, es van limitar a la lectura i interpretació de proves documentals, i a llargues especulacions subjectives sense cap relació amb els fets. Els pèrits van declarar en grup, anònimament, i es va poder comprovar que sovint els qui declaraven no havien participat en la confecció de l’informe que ratificaven. La prova pericial, pedra angular de l’acusació, està farcida en tot cas d’incoherències i de contradiccions, tant pel que fa a l’origen d’alguns documents incriminatoris, com a la identificació de persones , o referents a la vinculació d’Egin o la fundació Zumalabe amb ETA. Tots els intents de recusació dels pèrits formulats per les defenses van ser rebutjats o ignorats per la Sala.
3.- Considerem, d’altra banda, que s’han produït nombroses altres irregularitats processals, que podrien ser també motiu de nul•litat del judici. Entre d’altres, s’han incorporat documents a la causa amb posterioritat a l’inici del judici oral (Diligències 75/89 del Jutjat Central nº 5, consistents en 104 caixes de documents). S’han practicat interrogatoris a acusats referits a aquests documents quan encara no estaven incorporats a la causa. Contràriament, totes les proves anticipades proposades per les defenses i acceptades per la Sala o bé no van ser practicades o no van arribar mai a ser incorporades a la causa. Es va acceptar com a prova la totalitat dels enregistraments de les converses telefòniques intervingudes durant la instrucció del sumari, malgrat les al•legacions d’inconstitucionalitat en relació a moltes de les intervencions, per haver estat realitzades sense autorització judicial o per haver estat acordades sense motivació suficient. Van ser declarats en rebel•lia dos acusats no compareguts, sense haver-los mai citat ni requerit en forma. Per altra banda, el Ministeri Fiscal havia sol•licitat la dissolució de diverses empreses mercantils que no havien estat mai citades ni eren part en el procediment. Aquestes empreses, sense disposar de l’oportunitat de defensar-se, finalment han estat dissoltes per la present Sentència.
4.- Considerem que el tracte infligit als acusats durant els 16 mesos que ha durat el judici oral – des del novembre 2005 fins al març del 2007 – ha estat desconsiderat i ha constituït una veritable pena anticipada a la condemna. Obligats a assistir a la totalitat de les sessions del judici oral – malgrat que la causa estava formada per peces separades totalment independents-, els imputats han hagut de desplaçar-se setmanalment des dels seus domicilis al País Basc a Madrid i romandre-hi de dilluns a dimecres per estar presents en desenes de sessions que no els afectaven en absolut. Això ha significat una completa distorsió de la vida laboral i familiar, amb un elevat cost econòmic i anímic, i greus afectacions a la salut per als encausats. En repetides ocasions el Tribunal es va manifestar de forma hostil envers els acusats, tallant-los la paraula i impedint-los fins i tot contestar a preguntes dels seus lletrats no declarades impertinents, així com donar explicacions sobre les raons per les quals es negaven a contestar a les preguntes de l’acusació. Tanmateix, i en relació a aquest tracte del Tribunal amb els acusats, considerem que no resulta suficientment motivada la decisió de modificar la seva anterior situació de llibertat per la de presó, atès que en cap moment es valora la situació personal de cadascun d’ells i que la Sentència és recurrible davant del Tribunal Suprem i, per tant, encara no és ferma.
En conclusió, i en la nostra condició d’observadors jurídics de les sessions del judici, considerem que el conjunt d’irregularitats assenyalades anteriorment han contaminat el debat processal d’una forma inadmissible en un Estat de Dret i han posat de manifest una falta d’equilibri, imparcialitat i equidistància del Tribunal, incompatible amb la seva funció jurisdiccional.
Barcelona, a 21 de desembre de 2007
COMUNICAT DE JUSTICIA I PAU EN RELACIÓ A LA SENTENCIA DE L’AUDIÈNCIA NACIONAL EN EL SUMARI 18/98
Justícia i Pau, com a entitat dedicada a la defensa dels drets i llibertats fonamentals i a la promoció de la pau, observa amb greu preocupació, com ja han expressat altres entitats en el nostre país, la Sentència recentment dictada per l’Audiència Nacional en el sumari 18/1998, que estableix penes de presó molt severes contra una llarga llista de persones, en considerar-les autores de delictes d’integració o col•laboració amb una organització terrorista, a més d’altres delictes.
Després d’estudiar serenament l’esmentada sentència, Justícia i Pau vol fer públiques les seves reflexions.
La nostra reflexió es refereix únicament a la decisió del tribunal de considerar determinades conductes com a constitutives de delictes d’integració o de colaboració amb l’organització terrorista ETA (deixant de banda l’atribució d’altres delictes, com ara insolvències punibles, delictes contra la seguretat social o altres), entenent que l’esmentada decisió judicial, més enllà d’una interpretació tècnica jurídica, afecta a qüestions essencials per a una democràcia, sobre les quals l’opinió pública ha de poder formar-se una opinió fonamentada. En aquest sentit, Justícia i Pau vol expressar:
1. Sense entrar a analitzar la veracitat dels fets declarats provats ni de les accions i intencions atribuïdes concretament a cada acusat, que superaria les nostres possibilitats, creiem que el raonament del Tribunal és una interpretació jurídica errònia i perillosa, la qual, en comportar una duríssima pena de privació de la llibertat per als acusats, viola les garanties penals i processals pròpies d’un estat de dret i vulnera diferents drets i llibertats fonamentals de les persones condemnades, entre ells, la llibertat ideològica, la llibertat d’expressió i els drets de reunió, associació i participació política.
2. Així, pel que fa a la condemna pel delicte d’integració en banda terrorista, la Sentència es basa en el fet que a) els acusats lideraven o pertanyien a organitzacions o empreses (KAS, EKIN, XAKI...) que compartien i perseguien les mateixes finalitats de l’organització terrorista ETA (bàsicament la independència d’Euskal Herria) i b) que actuaven concertadament amb aquesta organització terrorista (o sota les seves directrius i dins la seva estratègia) per tal d’assolir aquelles mateixes finalitats Ara bé, entenem que, en un estat democràtic, aquestes dues circumstàncies, no atorguen en absolut caràcter íl•lícit ni molt menys “terrorista” a aquestes organitzacions si les seves activitats no són pròpiament delictives, ni tampoc fa d’aquestes organitzacions una “part integrant“ de l’organització terrorista. Perquè fos així, caldria que aquestes organitzacions per elles mateixes tinguessin una finalitat pròpiament il•legal o de suport directe a l’actuació delictiva o violenta de l’organització terrorista. Però, segons la mateixa Sentència, les esmentades organitzacions tenien per objecte la realització d’activitats polítiques, periodístiques, sindicals, culturals o similars, que no són delictives per se, les quals emparades per drets i llibertats fonamentals en una democràcia. Per tant, els membres d’aquelles entitats no poden ser considerats, per aquest sol fet, com a membres d’una organització terrorista.
3. Pel que fa la condemna de determinats acusats per un delicte de col•laboració amb banda terrorista, la sentència considera que es dóna aquest delicte perquè a) aquestes persones compartien les mateixes finalitats últimes d’ETA (en aquest cas, subvertir l’ordre constitucional per aconseguir la secessió del País Basc d’Espanya) i b) que actuaven concertadament amb aquesta organització terrorista o sota les seves directrius o estratègies per tal d’assolir aqueslles finalitats, concretament promovent la desobediència civil davant els estats espanyol i francès. Aquest raonament és un error greu i supera totalment la barrera del que un Estat democràtic pot castigar, ja que si les finalitats perseguides per aquestes persones són legítimes (i la de promoure la secessió d’una part de l’estat és òbviament una finalitat lícita i moralment legítima, com la mateixa sentència inevitablement reconeix) i si les activitats tendents a aconseguir-les també són també lícites (en aquest cas promoure la desobediència civil de forma no violenta) i no són activitats de caràcter violent ni pròpiament delictives, el sol fet de desenvolupar-les amb acord o suport d’una organització terrorista no els atorga caràcter delictiu ni molt menys caràcter terrorista (amb independència que si un acte concret de desobediència civil és il•legal caldrà aplicar la sanció corresponent). És a dir, no tota col•laboració amb una organització terrorista és un delicte de “col•laboració amb banda terrorista”, com no tot acte de col•laboració amb una persona que ha robat o es proposi robar fa còmplice de robatori. Només aquelles accions de col•laboració que directa o indirectament signifiquin donar un suport de qualsevol tipus a una acció de caràcter violent o delictiu o la seva preparació o encobriment poden ser considerades una delicte de col•laboració amb banda terrorista.
4. Finalment, considerem que algunes de les persones condemnades com a col•laboradores d’ETA pel fet de promoure la desobediència civil no tenien cap consciència ni intenció de col•laborar amb aquesta organització terrorista (amb independència de quines fossin les intencions d’aquesta banda expressades en els seus documents interns) i, en el cas del condemnat Sabino Ormazabal, es tracta d’una persona que rebutja en consciència i públicament tota violència (inclosa la d’ETA) i que l’avala tota una trajectòria de treball pacifista, la qual cosa fa més absurda i injusta la seva condemna.
5. És per tot això que esperem que les instàncies judicials superiors corregiran en profunditat les esmentades conclusions d’aquesta sentència, d’acord amb els principis essencials d’un estat democràtic i dret.
Justícia i Pau
Barcelona, 8 de gener de 2008
